Sentiment de culpa

El sentiment de culpa davant l’ingrés dún familiar en una residència

 Durant les darreres setmanes, han estat ingressant noves persones a la residència.  L’equip ha estat preparat per rebre-les i ha treballat plegat envers l’adaptació a la seva nova llar.  Com passa de manera habitual, alguna d’aquestes famílies ens ha demanat ajut per poder assumir també aquesta nova situació.

Prendre la decisió que el pare, la mare o un altre ésser estimat es traslladi a viure a un centre assistencial no sol ser una qüestió senzilla emocionalment parlant.

Els progenitors, generalment, ens han cuidat durant una part important de la vida i, ara que ells ho necessiten, no som nosaltres qui podem retornar aquesta cura.  Això, produeix un sentiment de culpa que,en moltes ocasions, pot resultar bastant difícil de suportar, arribant a fer necessària una ajuda professional puntualment.

Afortunadament, les idees que es tenien fa anys respecte als centres geriàtrics (sensació d’abandonament, …), han anat canviant en l’actualitat.  S’ha comprovat que la convivència i socialització que es donen dins d’una residència permeten augmentar l’esperança de vida.

Les residències per a persones grans i els centres de dia es conceben, en aquests moments, com a llocs on les persones reben la cura i atenció que necessiten durant la darrera etapa de la vida.

Però, per quin motiu apareix llavors el sentiment de culpa en algunes persones en el moment d’ingressar el seu familiar a una residència?

Quan el model ideal de conducta que s’ha interioritzat i la decisió que es pren no coincideixen, apareix el sentiment de culpa. La persona que se sent culpable es desqualifica, no s’agrada i es qüestiona contínuament a si mateixa i les seves decisions.

Sovint, qui s’ha encarregat fins llavors de la cura del familiar sent l’ingrés com una traïció. Es pot donar el cas que s’hagi promès a la persona, temps enrere, que hom cuidaria d’ella i ara sentir-se en l’obligació de trencar aquella promesa.

Cal tenir molt present que les promeses es poden haver fet quan la situació era completament diferent de l’actual i ningú es feia idea del que podia passar en el futur.

Pot viure-ho com un abandonament o pensar que podria haver allargat el temps de permanència a la llar familiar.

De vegades, la salut del pacient esdevé cada cop més delicada i els seus familiars, malgrat l’estimen moltíssim, no disposen del temps necessari per atendre’l com cal.

No s’ha de permetre que els comentaris d’altres persones que encara cuiden al familiar a casa influeixi en el sentiment de culpa.  La situació de cadascú és diferent i mai s’ha de comparar amb els altres.

De vegades, quan la persona ingressa amb una actitud poc col·laboradora o en contra de la seva voluntat, el sentiment de culpa i els dubtes es fan més grans. Això sol donar-se amb certa freqüència en els casos de les demències i de la malaltia d’Alzheimer i, més encara, en les fases inicials.

Aquí es produeix una lluita entre la raó i els sentiments: necessitat de cura professional i millor atenció envers el malalt versus sensació de no comportar-se bé amb el familiar (no ser bon fill/bona filla, per exemple).

Pot aparèixer, per part del malalt, el xantatge emocionala qui, fins aleshores, era el cuidador principal.

Per tot el que s’ha exposat anteriorment, el sentiment de culpa no serà fàcil d’eliminar, però sí cal esforçar-se perquè aquest primer pas i el procés d’adaptació al centre siguin el menys traumàtic possible i, fins i tot, puguin esdevenir una experiència agradable.

Què cal fer?  

Cal tenir molt presents certs aspectes fonamentals.

Ingrés no significa abandonament.  El cuidador no té per què renunciar completament al seu paper; és una manera de cuidar diferent.  La intervenció de la família resulta molt important.
En alguns casos, la relació entre tots millora: la cura per part de l’equip de la residència fa que el temps que, els/les fins llavors cuidadors i el familiar passen plegats, sigui més relaxat, menys estressant.

El moment inicial d’estada al centre és un moment de transició, en el qual tots necessiten un temps per adaptar-se al canvi.

El fet d’ingressar a una persona gran en una residència no vol dir que els familiars desatenguin el seu ser estimat. Ben al contrari, és quan més a prop han d’estar d’ell.  L’acompanyament de la família és bàsic i molt important envers l’adaptació del/de la resident, tant en el preingrés, com en l’ingrés i en l’adaptació, per aconseguir la seva plena integració, sense sentir un canvi massa brusc ni molt menys que se l’aparta del seu grup familiar.

A més de tot el que s’ha exposat anteriorment, cal tenir molt presents alguns dels principals beneficisde viure i ser atès a un centre residencial, entre els quals trobem els següents:

  • Cura més adient de la salut.  L’equip de professionals sanitaris coneix la història clínica del/de la pacient i vigila d’una manera molt més propera les seves patologies.
    La presa de la medicació és controlada, evitant-se així errades habituals per part de la persona gran, com els possibles oblits o la sobredosi.
  • Socialització i convivènciaamb iguals, participant en les diferents activitats i creant inclús noves amistats.
    Un informe sobre envelliment actiu detalla que el 60% de les persones més grans de 85 anys presenta dificultats per vestir-se i/o caminar, la qual cosa provoca que quedin tancats a casa, fet perjudicial per a la seva salut mental.
  • Estimulació cognitiva i participació en activitats adequadesa la seva situació personal.  Les activitats i tallers programats pels psicòlegs/psicòlogues i educadors/educadores socials activen la ment dels residents, repercuteixen en el seu estat anímic, potencien l’autoestima i milloren el benestar físic i cognitiu.
    Hi ha activitats específiques pel foment de l’autonomia, mantenir l’autocura i fer sentir útil a la persona.
  • Dieta equilibradai supervisada per especialistes, adaptada en cada moment a les necessitats del/de la resident.
    Queda així resolt el problema d’una alimentació incorrecta, per la dificultat per cuinar que poden presentar les persones grans amb pèrdues de memòria o amb demència.  S’arriben a observar millores en l’aspecte físic i anímic gràcies a la ingesta adequada de nutrients.
  • Exercici físic i rehabilitació adients, gràcies a l’atenció personalitzada per part   d’un/d’una professional fisioterapeuta, qui realitza sessions tant individuals com grupals.
  • Atenció professional per part d’un equip multidisciplinari, que atén les diferents necessitats de la persona gran i vetlla el possible pel seu benestar, tant físic, com mental i emocion
  • Adaptació de l’espai físic a les necessitats del/de la resident.  De vegades, la persona presenta dèficits en quant mobilitat (dificultats en la marxa, problemes d’equilibri, cadira de rodes, etc.), que requereixen una adequació de l’espai (bany, amplada de les portes, ascensor, …), la qual no sempre és possible en el domicili i sí que es troba en la residència.

Per resumir, es pot dir que un centre disposa d’una sèrie de recursos humans i materials que, en la majoria d’ocasions, són difícils de tenir a casa.  En una residència, la persona gran compta amb l’atenció d’un equip de professionals especialitzats que té cura de la seva atenció; està envoltada d’altres persones d’una edat similar a la seva, amb les quals es pot relacionar; es beneficia de les activitats adaptades a les seves circumstàncies, d’una dieta equilibrada i adaptada i del control de la medicació, millorant, en definitiva, la seva qualitat de vida.

Per altra banda, la família pot fer molt, participant activament per tal d’ajudar al /a la resident en la nova situació vital.  A més, tots gaudiran millor dels moments que passin plegats, sense patir la difícil tasca de la cura permanent. Les trucades i visites regulars reforçaran probablement el sentiment de continuar sent una personamolt estimada pels seus.

Marina Gutiérrez Herrera
Psicòloga
Col. Núm. 3737.  COPC

 

Leave a reply